Em costa mirar enrere, em costa tancar els ulls i recordar aquells minuts que es van tornar hores, les hores es van tornar dies i els dies anys, anys en què jo no era jo, era algú molt diferent a la que sóc, algú que no sabia controlar la seva vida i en aquell moment sense adonar-me, deixant de menjar l’esmorzar perquè “no tènia fam“, menjant amanides per a “operació bikini” vomitant perquè em sentia culpable d’haver fet el mateix que les meves amigues menjar-me per a postres una mica de xocolata, em vaig refugiar a poc a poc en el meu cos. La meva ment només tènia espai per als pensaments del meu odi contra el meu cos, contra la gasolina del meu cos “el menjar”. El meu cos sense adonar-me es va convertir en la meva única i exclusiva preocupació, em tancava en la meva mateixa, odiava cada part del meu cos, necessitava controlar-lo, tocar-lo, mirar-lo per a reafirmar-me, el culpava dels meus problemes. Em mirava al mirall i no em reconeixia, no reconeixia aquella jove trista, sense ganes de fer res, sense voler sortir de casa, només refugiar-me en els llençols del meu llit, dormir era la meva medicina en aquell moment. Encara que evidentment el meu cos em demanava menjar em demanava energia i l’escoltava, menjava, però la culpabilitat s’apoderava de la meva, s’apoderava de la meva ment una altra vegada, necessitava tranquil·litzar-me, relaxar-me i en aquell moment l’única cosa que m’ajudava és anar al wc. Era un peix que es mossegava la cua en bucle, no podia sortir d’allí. Ella es va apoderar del meu, em vaig deixar a les seves mans fins que la meva ment mitjançant les cicatrius del cos cridava -AUXILI!

continuarà…

Deixeu-me dir-vos que no és fàcil recordar-la, no és fàcil mirar enrere, però ho faig, i ho faig sovint perquè sé que és bo saber el que un no vol tornar a passar a més que en aquests moments de la meva vida vull utilitzar aquesta experiència per a poder ajudar, per a poder ajudar a aquestes persones que per desinformació estan així, estan agafats/as i ningú els/as ajuda.

M’agradaria que aquest relat el llegís gent, com més gent millor perquè sé que hi haurà gent que se sentirà identificada per ella/ell o per algú del seu voltant i poden demanar ajuda. Alguna cosa que jo en llegir alguna que una altra experiència no em sentia tan sola i em va ajudar a lluitar.

Una abraçada bombons! Ens veiem per aquí o per @sweetdreambabys

×